Jo pensava que tu eres més…

Jo pensava que tu eres més…

En una societat instagrammer on ens fem auto-bombo amb una normalitat inquietant –permeteu-me l’incís—, les mostres de naturalitat en persona són un regal inesperat. Apareixen de tant en tant, en aquella etapa de la nit en que la cervesa deixa anar el seu poder desinhibidor i s’escapen les confessions íntimes de qui s’ha endut una bona impressió: “Jo pensava que tu eres més tímida, o més estirada, o més no sé què…”.

En el millor dels casos, la teva cita respon amb un somriure tonto i els colors pujats: “Ja, jo també et feia més superficial i no tenia ni idea que t’agradaven aquests concerts… Pensava que no sabríem que dir-nos.” I així, del no res, les dues ànimes semi-desconegudes, que potser només tenien amics en comú o havien coincidit vegades contades en festes majors, es van despullant amb paraules. Primer amb timidesa, després amb humor i a la tercera birra acaben fent un striptease verbal (com a mínim). Senyal que la nit va per bon camí.

“I així, del no res, les dues ànimes semi-desconegudes es van despullant amb paraules. Primer amb timidesa, després amb humor i a la tercera birra acaben fent un striptease verbal.”

Per què serà que ens agrada veure l’altra persona una mica vulnerable, fins i tot percebre un gest nerviós? Potser ens reconforta adonar-nos que no estem sols en la croada de les primeres cites, ni en l’atmosfera generalitzada d’auto-repressió emocional. Tenir seguretat en un mateix és sexy, però mostrar-se natural, també (per sort). En qualsevol cas, cada vegada que sorgeix aquesta situació, mor una expectativa. Així, de cop, crònica d’una mort anunciada. La mateixa que ens ha condicionat minuts, hores o dies abans de la trobada i ens ha injectat prejudicis o imatges idealitzades sobre el caràcter, el físic o la ideologia del nostre company de barra. Si tens tendència a tenir pensaments en bucle –over-thinking, que diuen els angloparlants— sabràs de què parlo.

Ens casos extrems és com si l’expectativa ens hagués dibuixat un retrat robot de la futura cita, com el d’un delinqüent en cerca i captura. La nostra ment té tantes dosis de fantasia, que l’endemà al matí no tenim més remei que estripar l’esbós imaginari en mil trossos i valorar els fets (reals) de la nit anterior, sense jutjar-los ni voler-los canviar. Després d’escriure un whatsapp al grup d’amics curiosos, és clar. Ells també tenien una còpia de la caricatura que cal esborrar o, si més no, treure-li alguns filtres.

Share Post
Written by

selva@ficusmag.com

No comments

LEAVE A COMMENT