“Em sorprèn que el planeta encara sigui tan habitable”

Joris van Alphen

Fotoperiodista

Joris van Alphen va trepitjar l’Àfrica per primera vegada amb només tres anys, la foto d’un nen ros jugant amb una serp ho corrobora. Els seus pares són biòlegs i els viatges exòtics van formar part de la seva infància, un estil de vida que el captivaria i acabaria incidint en el seu futur.

Nascut als Països Baixos i actualment amb base d’operacions a Barcelona, el Joris té una vida força nòmada i una professió d’aquelles que no deixen indiferent. És temptador voler saber més sobre els seus viatges, la recerca constant d’històries que connecten naturalesa i persones, i com als 29 anys es guanya la vida com a fotoperiodista. Avui li tocarà deixar de banda les històries dels altres per explicar-nos la seva.

Fem un cafè (o dos) amb ell, per conèixer la seva trajectòria com a professional premiat pel National Geographic, una carrera d’èxit que no s’assoleix d’un dia per l’altre.

Sempre havies volgut ser fotoperiodista?

No exactament. Els meus pares eren biòlegs i vaig créixer amb moltes experiències a la natura. Anava a l’escola a Holanda però passàvem moltes temporades fora de casa, viatjant. A més a més, a casa solíem tenir visites de científics i professionals de tot el món que venien a fer xerrades a la universitat, on el meu pare era professor del departament d’ecologia. Vaig créixer en aquest entorn i vaig decidir que també volia tenir una feina que em permetés viatjar.

Joris-met-slang
FOTO: El Joris, de petit.

Als catorze anys vaig demanar una càmera pel meu aniversari i em vaig aficionar a la fotografia. Em divertia capturant moments dels meus amics de festa i m’agradava fotografiar persones, però uns anys més tard, quan va arribar l’hora d’escollir una carrera, em vaig decantar per la biologia. En aquell moment també era president d’un club de submarinisme a Holanda, on hi passava bona part del meu temps lliure, per tant quedava poca estona per a la fotografia. Així que se’m va acudir capturar imatges sota l’aigua per aprofitar el temps entre les immersions.

Com et vas introduir en el món de la fotografía professional?

Tot va començar per un projecte de la carrera. Havia d’anar a una expedició a Indonèsia i vaig decidir invertir en una càmera submarina. Vaig comprar un bon equip i en aquell moment vaig començar a fer fotos de la naturalesa.

Les oportunitats es van presentar a poc a poc. Un company em va informar d’una beca als Estats Units i vaig enviar algunes fotos. La cosa va anar molt bé, vaig viatjar a Amèrica i allà vaig conèixer alguns editors. Va ser molt motivador entrar en contacte amb un grup de gent que tenia la mateixa passió que jo, no només per la natura sinó també per la comunicació. Aleshores em vaig adonar que si hi havia gent que vivia d’aquesta feina, jo també podia fer-ho. Aquest va ser el punt de partida.

MG-4411
FOTO: JORIS VAN ALPHEN

Vaig començar a treballar sense acabar els estudis i la primera història que vaig produir va ser per a l’edició holandesa de la revista National Geographic. Més endavant, vaig formar part de l’equip d’un documental que es va emetre als cinemes d’Holanda el 2013, on vam filmar una reserva natural i algunes seqüències sota l’aigua. Començava a rebre encàrrecs, als quals no podia dir que no, i em vaig adonar que no acabaria la carrera perquè ja estava treballant del que m’agradava. Si les coses es mouen has d’aprofitar el moment.

“Em vaig adonar que si hi havia gent que vivia d’aquesta feina, jo també podia fer-ho. Aquest va ser el punt de partida.

Quin tipus d’històries t’interessa explicar?

El meu enfoc està on es troben les persones i la natura, en la connexió entre ambdues parts. Sovint tracto problemàtiques com la conservació ambiental, però no sóc un fotògraf de naturalesa salvatge, en absolut. La natura forma part dels temes que explico, però el relat es centra més en les persones. De fet, un dels meus últims reportatges a Tanzània il·lustra exclusivament les creences i l’estil de vida dels habitants d’una zona.

JvA-20160915-27748
FOTO: JORIS VAN ALPHEN

Però també tens una certa predilecció pels temes mediambientals…

És impossible ignorar la qüestió mediambiental. En aquest planeta ja no queda naturalesa que no s’hagi vist afectada per la traça humana. Quan viatges en avió i mires per la finestra, tot el que veus durant hores són camps d’agricultura, ciutats i carreteres i, fins i tot quan sobrevoles naturalesa, veus que els boscos estan fragmentats. En llocs com l’Amazones, on encara pots veure grans extensions de selva, també hi ha carretes que s’endinsen al bosc i, quan això passa, la fauna dels voltants comença a desapareixer ràpidament, degut a la caça (sovint il·legal), al tràfic d’espècies exòtiques o inclús als rituals supersticiosos. L’influència humana està a tot arreu i, en conseqüència, els efectes del canvi climàtic també. Fins i tot en llocs on no hi ha civilització.

Dona’ns algun exemple.

A la cresta d’una muntanya de Tanzania, vaig veure moltes restes de molsa morta penjant dels àrbres, en una zona que solia estar rodejada d’una selva nuvolosa. El que va passar és que, al tallar els àrbres dels voltants de les muntanyes, la humitat va disminuir dràsticament, i els núvols, que abans hi eren de forma permanent, van desaparèixer, així com les espècies que vivien allà. Em fascina com de resistent és el planeta, si tenim en compte a quin nivell s’està explotant, i em sorprèn que encara sigui un món tan habitable.

“Em fascina com de resistent és el planeta, si tenim en compte a quin nivell s’està explotant, i em sorprèn que encara sigui un món tan habitable”.

Hi ha algun lloc que t’hagi impactat especialment?

Tots són interessants per algun motiu. Tinc la sort de viatjar a zones molt boniques, però també visito llocs perquè hi ha situacions molt negatives. No són paisatge espectaculars, sinó que hi ha sequera o pobresa i són interessants per altres raons.

Per tant, dones molta importància al context…

El context és precisament la història. Com a fotoperiodista, no pots passar-te vuit hores conduint entre plantacions d’oli de palma per arribar a un petit reducte de selva tropical, que potser són literalment 100m2, fer la foto de l’orangutan, i només mostrar l’animal, sense tenir en compte el que passa al seu voltant.

El Joris s’expressa de manera pausada i es pensa bé les respostes. Té les idees molt clares i, entre, cafè i cafè, explica amb sinceritat i prudència el seu món, un camí en solitari que l’ha portat a viure experiències inusuals. Passat l’equador de l’entrevista, deixem enrere la seva obra i parlem de l’estat de la seva professió: el fotoperiodisme.

“La revista National Geographic és bàsicament l’últim mitjà que realment inverteix en històries de naturalesa i persones”.

Com valores la situació actual de la teva professió?

Les circumstàncies no són gens fàcils per als fotoperiodistes. La revista National Geographic és bàsicament l’últim mitjà que realment inverteix en històries de naturalesa i persones. Les feines de fotògraf en plantilla ja gairebé no existeixen i la majoria som freelance, però encara crec que pots idear projectes que ningú més està fent i assegurar-te que la gent gaudeix treballant amb tu. Vaig començar el meu negoci en plena crisi econòmica, per tant no he conegut els temps en què hi havia molt de finançament per a aquesta feina. Però sí que veig que, per exemple molts professionals s’estan passant al rodatge de video perquè s’inverteixen més recursos en aquest camp que en la fotografia.

Què diries a algú que aspiri a convertir-se en fotoperiodista?

“No deixis que ningú et digui que no ho pots fer, però al mateix temps sigues pacient i no esperis tenir un gran encàrrec de manera immediata”. Per a ser fotògraf professional no és suficient ni necessari tenir un parell de milers de seguidors a Instagram, sinò que es necessita temps i esforç. Un consell que donaria és assistir a festivals internacionals de fotografia per entendre com s’està definint el negoci, com treballen els professionals, quin tipus de temes tracten i què els inspira.

JvA-20141222-9536
FOTO: JORIS VAN ALPHEN

Per tant, cal treballar molt el networking

No m’agrada aquesta paraula, no sona gaire humana. Per a mi és important conèixer gent, connectar amb les persones i, amb el temps, no saps mai si aquella connexió et portarà a alguna cosa més. Però poden passar anys fins que construeixis un vincle amb algú i d’allà surti un projecte. Si intentes conèixer gent només per treure’n alguna cosa, és poc probable que obtinguis bones respostes, i sovint, la paraula networking em suggereix aquest tipus de situacions. Hauries d’anar a un festival per inspirar-te —també en benefici del teu negoci, és clar—, però sobretot per conèixer gent amb els teus interessos que gaudeixen fent el mateix que tu.

I per acabar, quina és la vessant més feixuga d’aquesta feina?

Estar molt de temps fora de casa és dur. També ho fa difícil per les relacions personals. Quan has de viatjar entre sis i vuit mesos l’any, ajuda molt que, si tens parella, les dues persones tinguin professions similars, al menys per poder entendre aquest estil de vida. A vegades treballem en llocs remots durant jornades de catorze o setze hores i és un repte mantenir relacions en aquestes condicions.

Sobre el Joris van Alphen

Joris van Alphen és fotoperiodista especialitzat en interaccions entre persones i naturalesa. El 2012 va guanyar el primer Emerging Nature Photographer Award de National Geographic i ha estat reconegut en concursos com el Big Picture i el Wildlife Photographer of the Year.

Captura de pantalla 2017-09-30 a las 16.54.14

Bona part del seu temps el dedica a fer reportatges i conferències sobre històries humanes arreu del món, amb la fotografia i el video com a principals eines de comunicació. Podeu seguir la seva activitat a www.jorisvanalphen.com.

Written by

selva@ficusmag.com

No comments

LEAVE A COMMENT