El preu de la rutina

El preu de la rutina

Aprofites cada moment al màxim?

El Jedidiah Jenkins sempre havia volgut ser escriptor. Tot i això, la vida el va dur pel camí de la cooperació internacional i, amb 27 anys, era un dels directors de l’ONG Invisible Children, on va participar en una de les campanyes més virals de la història: Kony 2012. L’èxit era aclaparador, però ell sentia que cada graó que pujava en aquella carrera l’allunyava una mica més del seu somni de dedicar-se a l’escriptura.

La por de llevar-se un dia amb 60 anys i adonar-se que mai havia complert el seu somni l’acompanyava a tot arreu. Fins que va prendre una decisió i la va comunicar a tot el seu entorn. “Quan en faci 30, deixaré la feina, viuré una aventura i l’explicaré en un llibre”. Tres anys després, es va pujar a la bicicleta i va recórrer 16.000 kilòmetres, des de l’estat d’Oregon a la Patagònia.

El viatge va durar 16 mesos però al Jedidiah li va semblar tota una vida. Una nova infantesa.

“Ja ets aquí? Però si acabes de marxar!”

Durant el viatge havia tingut la sensació que feia una eternitat que pedalava, però, d’alguna manera, els seus amics i familiars havien tingut una percepció del temps molt diferent a la seva. Això va despertar l’interès del Jedidiah, i va començar a investigar sobre el tema. Al TEDx Talk How to Slow Down the Passing of Time, Jenkins exposa les seves conclusions, que et resumim a Ficus Magazine.

“La rutina té un preu: el temps passa volant perquè tot ens resulta familiar, el cervell es relaxa i no fa esforços per crear records.

La primera teoria sobre la percepció temporal que el Jedidiah Jenkins va trobar, i una de les més esteses, és la de la proporcionalitat. Quan tens 4 anys, un any és el 25% de la teva existència, però quan en tens 40, només representa un 2,5%. Aquesta hipòtesi il·lustra per què el temps passa tan de pressa quan som adults i tan a poc a poc quan som petits, però no acaba d’explicar per què l’any que el Jedidiah en va fer 30 li va semblar tan llarg.

Així que va seguir investigant i va trobar un element que afecta de forma irrefutable la percepció del temps: la por. El temps s’atura quan t’espantes. El cervell treballa més de pressa i crea més records. Per això és habitual tenir la sensació que alguns moments de tensió o perill, com els accidents de trànsit, passen a càmera lenta. Aquesta por no és només física, també pot ser existencial. Traslladar-se a una nova ciutat o canviar de feina genera ansietat, el cervell s’estimula i tornem a sentir que el temps s’estira.

El cervell, com nosaltres, té tendència a acomodar-se, a evitar l’estrès i a sentir-se bé en una rutina. Però això té un preu: el temps passa volant perquè tot ens resulta familiar, el cervell es relaxa i no fa esforços per crear records.

Una altra de les teories que exposa el Jedidiah és l’efecte “viatge de tornada”, que explica per què, quan viatgem, el trajecte d’anada sempre es fa més llarg que el de tornada. “Això passa perquè tenim expectatives i som conscients del recorregut,” diu. En canvi, quan tornem cap a casa desconnectem perquè sabem que al final del viatge ens espera la familiaritat.

Per últim, Jenkins exposa la teoria del reminiscence bump, que se centra en aquelles “primeres vegades” que s’han convertit en peces clau de la nostra identitat i que, per tant, recordem perfectament.

Segons aquesta teoria, pensem contínuament en el primer cop que vam viure determinades experiències perquè, en certa manera, han definit qui som i com ens veu el nostre entorn. Quan hem de prendre una decisió, mirem enrere i busquem la resposta que més s’adiu a la nostra identitat i el que s’espera de nosaltres.

Com que molts d’aquests primers cops succeeixen entre els 15 i els 25 anys, s’ha generat una idealització de la joventut. Molts atribueixen el dinamisme i l’emoció d’aquella etapa a la joventut i la manca de responsabilitats, però el que en realitat ens enriqueix i ens fa vibrar durant aquells anys és la creació constant de nous records, i això ho podem fer a qualsevol edat.

“Per fer que el temps passi més a poc a poc, hem de provocar-nos un estat d’hiperalerta, sortir de la zona de confort.

Si aspirem a gestionar el nostre temps de forma més conscient i aprofitar-lo al màxim, hem de prendre decisions i actuar per crear nous moments, que es convertiran en records que definiran la nostra identitat.

Per fer que el temps passi més a poc a poc, hem de provocar-nos un estat d’hiperalerta, fer coses que ens suposin un repte, sortir de la zona de confort.

La bona noticia és que mai és tard per adoptar aquesta perspectiva. Com diu Jedidiah Jenkins, “els 18 no han de ser el millor any de la teva vida. Els millors anys de la teva vida venen quan segueixes llegint noves pàgines de la teva identitat i aprens més coses sobre tu mateix. Quan descobreixes la bellesa d’estar en transformació constant i recuperar l’optimisme de la infantesa.”

“El que ens enriqueix i ens fa vibrar és la creació constant de nous records, i això ho podem fer a qualsevol edat.”

Si voleu aprofundir en la gestió conscient del temps i en les claus per fer que les agulles del rellotge corrin més a poc a poc, aquí us deixem How to Slow Down the Passing of Time.

Written by

marc@ficusmag.com

No comments

LEAVE A COMMENT